Un gitano fent el ventilador amb la guitarra, vostès ja ho coneixen, al costat dos socis marcant el temps i el contratemps amb les palmes, tota mena de lolailos a la tornada i un corrent d’aire en clau de sol que t’encomana, que t’entra per l’estómac, que et fa ballar els peus, que no els atures, tu, i que t’obliga a palmejar, ni que siguin palmes sordes, tímides potser, que no te’n pots escapar, aquest és el secret. Això és la rumba catalana? Sí, es clar. De pare cubà i mare gitana? I tant. Gitanitos y morenos, que cantava el Gato Pérez. Amb un innegable deix català, que no seria just oblidar que qui va entronitzar universalment la rumba –als Estats Units el presentaven com “the King of Rumba”– va ser un català instruït musicalment a Cuba, el Xavier Cugat. 

La rumba catalana és mestissa –personalíssima, sí, reconeixible i reconeguda, també, però filla de la mescla que tot ho potencia i enriqueix– com la rumba que des de fa vint-i-cinc anys ens ofereixen Sicus Carbonell i els seus col·legues de Sabor de Gràcia i que celebren amb aquest doble disc –dos cds i un vinil pels col·leccionistes– anomenat “25 A (25 Anys)”

Acostumats a alternar aleatòriament un disc en català i un altre en castellà, Sabor de Gràcia commemora els 25 anys amb un doble enregistrament, un en català i l’altra en castellà on hi ha quatre temes compartits –el mateix tema en les dues versions idiomàtiques– i la resta de la festa cadascuna va pel seu camí. I mantenint la trajectòria, Sicus Carbonell & Co entronitzen la fusió més absoluta rumbejant amb el mambo, el son, les diverses influencies de la salsa i un subtil toc de regaeton que igual algun dia anomenen rumbaton, si se’ls hi acut. 

Recordo que l’any 1973, quan vaig conèixer Johnny Pacheco, el director musical de Fania, segell inventor de la salsa, li vaig demanar que m’expliqués quin tipus de ritme era la salsa (per a mi, aleshores, una paraula nova): “La salsa és un nom inventat per definir el que fem. Un 80% de sons cubans i un 20% de ritmes portorriquenys”. Sempre Cuba com subministrador fonamental de les bases rítmiques de tot plegat. I si li preguntés al líder de Sabor de Gràcia per l’essència del seu treball contestaria semblantment a Pacheco. una explosió de fusió llatina en el marc de la rumba, agraint l’herència, com queda palès en la lletra de “Al mal tiempo buena rumba” dels molts i significatius predecessors: del Peret i el Pescailla a Manolos i Estopa.

Confesso que he disfrutat escoltant el doble disc d’aniversari de Sabor de Gràcia. Allò que deia del corrent d’aire que et colpeja l’estómac i et mou el cos és, en aquest cas, una tramuntanada de ritmes, una voràgine de veus i sons desplegats en moltes direccions. Una gran feina contagiosa i transversal amb un subtil toc entranyable: la versió que en forma de balada rumbera canta Sicus Carbonell de “La mare de Déu, quan era xiqueta…”. Curiós. Quan Sinatra va gravar amb disset anys un disc amb l’orquestra de Cugat, el músic gironí va preludià la cançó “My shawl” amb el compassos inicials de “La mare de Déu”, la qual cosa explicava sempre Cugat amb orgull de català universal, que es diu. I es que els rumberos catalans d’ahir i d’avui, ja se sap, coincideixen fins i tot amb la sensibilitat nostàlgica.

-Àngel Casas.